Viatge a la Catalunya Nord
Els passats 15 i 16 de gener, l'alumnat de 2n de Batxillerat va fer un viatge a la Catalunya Nord. En Gaietà Mir, alumne de 2n B ens explica com va ser l'experiència:
La setmana passada vaig anar amb l’escola a la Catalunya del Nord. Tenia ganes d’anar-hi per veure quant de catalana li quedava a aquella regió. El viatge, però, se centrava en el periple dels exiliats després de la Guerra Civil. Prop de mig milió varen creuar la frontera, i un quart de milió no van tornar.
Al primer dia vàrem creuar a peu la frontera francoespanyola, només una fracció de la caminada que van fer els exiliats. La frontera sembla bastant protocolària en aquests dies de cooperació europea, però per als exiliats significava un canvi radical, almenys quan encara creien que la Llibertat, igualtat, fraternitat també se’ls aplicaria a ells. A prop de la frontera hi havia un monument dedicat a Lluís Companys. Fet amb pedres, per iniciativa pròpia d’un ciutadà, com molts altres monuments que vàrem veure, doncs la veritat no sempre té l’aixopluc dels Imperis. Aquest conglomerat de pedres resava una frase que podria haver dit el propi president abans de morir, tot reflexionant: “La mort no ens ha de causar espant. [...] Una vida en plenitud porta una mort tranquil•la, es mor com si es complís un deure”. La va pronunciar Carles Rahola. Em penso que aquesta frase transpira molt poc als cabdills de la nostra tribu, als quals els sobra seny. Per la meva part, jo moriria tranquil.
Vam acabar el dia visitant la platja d’Argelers, on durant tres mesos els exiliats van ser retinguts entre filferrades. Per compensar el tracte dels estrangers que els vigilaven, la pàtria els regalava el mar, el cel, i la sorra, feta de petites pedretes.
Vam dormir a Prada de Conflent, el poble on s’exiliaren Pau Casals i Pompeu Fabra, i que encara avui dia viu les jornades culturals de la Universitat Catalana d’Estiu. El segon dia vam visitar Colliure i vàrem veure la tomba de Machado, la qual no va ostentar una placa del Govern espanyol fins fa uns mesos. La democràcia consolidada. També vàrem visitar un castell on La République va tancar als exiliats amb vocació de lideratge i els va emprar per experimentar, entre altres càstigs físics i psicològics. Treballaven tot el dia i dormien en una cel·la que de vegades s’inundava. Com Auschwitz però cantant La Marsellesa.
No penso que la Guerra Civil sigui un punt d’unió amb els espanyols demòcrates. A Machado el perseguia per republicà l’àncora del progrés a Espanya. Però a Fabra l’àncora el perseguia perquè no va abandonar la seva llengua o la seva identitat, i és més, va treballar en el seu favor. És Espanya tan forta, si un lingüista amenaça sa existència? A sobre la tomba d’en Pompeu hi havia diverses pedres que conformaven dibuixos, i també una estelada.
